Portava 20 minuts esperant el tren quan, per fi, aquest va fer acte de presència. A L’andana acabava d’arribar un grup d’adolescents que, despreocupats, bebien i ballaven sense que els importés el fet que no hi hagués música. Al mateix vagó on vaig entrar hi havia una vintena de persones que per com anaven vestits, a diferència del jovent de l’andana, hagués jurat que venien de treballar o, si més no, de dur a terme les típiques activitats quotidianes que et poden portar a agafar l’últim tren.

Tinc per costum fixar-me amb la gent que m’envolta així que vaig fer una primera roda ràpida de reconeixement i després em vaig disposar a començar a mirar tots els passatgers un per un. Un home gras i amb una camisa de ratlles tenia la mirada fixada al diari. Feia patir una mica, realment era molt gros i amb prou feines cabia al seient. A més portava el botó del coll de la camisa obert i tot i així se li veien plecs de pell i greix reposant sobre les ratlles mal definides d’aquella camisa que no aparentava ser de massa bona qualitat. Duia una sabata descordada, que de tant en tant mirava furtivament i tot seguit feia una cara de indiferència que donava a entendre que li feia mandra cordar-se-la. En aquell moment em va passar pel cap la imatge d’aquell personatge intentant arribar fins als cordons de la sabata descordada sense èxit per culpa d’aquella panxa que tensava el teixit de la camisa i inclinava els botons fins al límit abans de sortir disparats. Acte seguit em vaig sentir molt cruel per haver-me’l imaginat en tal situació.

Una hora més tard em vaig adonar que no havia deixat de mirar en cap moment aquell individu que va fer tot el recorregut perdut dins el diari. Habitualment abans d’arribar a l’última parada ja he pogut repassar a tothom i em dedico a mirar el paisatge però aquesta vegada estava arribant al final del trajecte i no havia mirat ningú que no fos ell. Això em va generar frustració i rabia.

-Per què? Per quina estranya raó no podia apartar la mirada d’aquella persona que com més mirava més fàstig em feia?- Em vaig preguntar.

Pels altaveus van dir el nom de la següent parada i ell va començar a plegar el diari. Es va aixecar molt lentament, quan el tren ja gairebé s’havia aturat i quan va haver arribat a la porta ja estavem parats del tot. Va sortir i jo, que havia seguit tots els seus moviments desde que m’havia assentat, encara no se molt bé perquè però em vaig aixecar i vaig sortir disparat cap a la porta.

El Pip-Pip-Pip que va sonar instants després que sortís del tren va recordar-me que acabava de fer una bogeria. De cop em vaig trobar a una estació desconeguda on no hi havia ni una ànima.

-On coi s’ha fotut? No pot ser, l’he vist baixar del tren i jo pràcticament he anat darrera seu… Corrent segur que no ha marxat, i en tot cas, quins motius tindria per córrer quan al tren es movia amb una parsimonia tal que semblava que tingués tot el temps del món?- Cada vegada em sentia més estrany.

Va sonar l’esbufeg característic que deixen anar els trens quan engeguen els motors i em vaig girar cap a la porta per on no feia ni cinc segons que havia sortit. De cop, una llàgrima em va saltar de l’ull i se’m va posar la pell de gallina com mai se m’havia posat, en veure que darrera la porta ja tancada del tren en moviment, hi havia aquell home. Em mirava amb cara amenaçant, amb un somriure de victòria ben dibuixat als seus llavis gruixuts.

-Què acaba de passar? No ho entenc, però si l’he vist sortit… I ara està dins… I jo… Jo acabo de deixar marxar l’últim tren que em podia portar a casa.- I vaig engegar a plorar.